D'aquí unes horetes veuré un dels meus tresors més preuats: un gran amic que vull que em digui que és feliç i que ho comparteixi amb mi. Porto tota la setmana prometent-me-les felices. I això que m'ha avisat que a la seva ciutat actual hi farà molt de fred. No m'espanta gens. Ell d'això en diu "fer ganes". Me'n fa moltes ganes. Qui té un amic té un tresor. Potser perquè he tingut aquesta llum tota la setmana, al metro, que té una estranya llum opaca que fa la pell grisa -sobretot amb la son del matí i a darrera hora de la tarda-- hi he vist coses que m'han agradat, m'han fet somriure i m'han il·luminat el pensament. Dimarts, dos germans, origen amerindi, cares rodones com pans de quilo i posa que de 5 o 6 anys un i un parell l'altre, jugaven a estirar-se agafant-se pel coll del jersei i les samarretes, amb el més petit encara al cotxet. La sorpresa ve quan el més gran obre la boca: pam! Dos ullals i prou i sols una geniva rosa per davantera!
Avui, he deixat seure primer a un senyor posat i polit que amb un cabell blanc impecable semblava tenir alguna cosa més que 70 anys. De cop s'ha tret un mòbil de la butxaca... un iPhone. Ha començat a toquetejar. M'ha semblat màgic i he abaixat el cap per a que no semblés que el mirava, però em moria de ganes de saber què estava buscant.
Quan he arribat a casa, cansadíssima i incapaç de fer el que hauria de fer, una noia amb la que vaig compartir 80 jocs d'infantesa i algunes corredisses entremaliades, ha penjat aquest clip al meu mur del Facebook. Ja li he dit: vull trobar-la aviat a una Sunny Road. Ella m'ha contestat que segur que sí i que... no digui que no, que la prota del vídeo, se m'assembla prou. Doncs... sí, prou. Me'n vaig a dormir amb un somriure :) Pensant en ella, en com et veuen els altres, com et recorden. I com n'és de genial haver-te sentit il·luminat.
8 comentaris:
Segur que el teu amic també t'espera amb les mateixes ganes i s'ha llevat de bon humor pensant en l'intens cap de setmana que li espera!
I mira què et dic, que segur que està ordenant casa seva i preparant-t'ho tot perquè t'hi sentis com a casa, tot i el fred i la capa blanca de gel que deu cobrir la ciutat aquest matí!
Que us ho passeu molt bé!
Sita,
Aquest post és preciós. Tots dos amics als quals fas referència es deuen sentir molt especials de llegir aquestes línies.
I estic d'acord amb la teva amiga: ets TU la protagonista del clip. A més, és un encert tant pel clip com per la música! Tot plegat fa sentir l'escalf talment el gat al voltant del clatell.
Com va anar el cap de setmana? Vas patir fred al final? Segur que va anr tot la mar de bé!
Lluis, estic seguríssima que el que descrius és el que va fer. Perquè m'ho va dir!!! ;) Ens ho vam passar moooolt bé. I dono fe que va fer de casa seva casa meva si és que hi ha cases d'algú!
Noemí, m'agraden tantes cançons d'Emiliana Torrini que t'avorriria :) Amb algunes em poso les piles i amb d'altres el meu cap para. No sé massa si sóc la prota del clip, però jo et dedico aquesta cançó que ha estat el meu hit de la setmana passada: http://open.spotify.com/track/1jgXeMFSkF0XwhkbR1Bu8W
Dégueulasse! Quina sorpresa! Doncs m'ho vaig passar... que aviat voldré tornar a abraçar el meu amic! I sí, feia fred però no m'importa gens: ell és feliç, ho vaig veure, i crec que jo tb ho sóc :) Dit això... vull agafar tanda de retorn ben aviat. T'ho dic tot, oi? ;)
Són aquests petits moments els que acaben per convènce't que no tot està perdut, i que l'ésser humà no és tan dolent. O al menys, no tots els éssers humans!
Sí Barcelonamade! Exacte! A veure quines cares grises trobo avui! ;)
Publica un comentari a l'entrada