divendres, 7 de març del 2008

Cap cerca és inútil ni cap dia és igual


Avui tornava a casa amb la Susanna i m'he fet un tip de riure. A vegades, parlar amb ella -molt, pels cotzes- em fa clarivident. I sempre li he agraït. M'acompanya, més o menys conscientment, en aquesta cerca meva que mai s'acaba. Però el cas és que ens hem separat i jo he seguit el camí fins a casa rient igual. En resum, que crec que els meus mig somriures al metro amb l'iPod a les orelles i la Time a les mans, causaven sensació. He vist un avi que ha baixat a Sagrera que crec que s'ha alegrat... de baixar del vagó on anava jo! Mig món se'n riu de l'altre i no passa res. I el millor és riure d'un mateix. Absolutament cert. I el més sa. A tot això, encara no he dit de què reia: de recordar que no em canso de recordar. Cada vegada que em trobo amb la Laura, la Neus i la Irene, plouen records a dojo i les nits se'ns fan curtes. Massa curtes. Voldria que no oblidéssim mai els nostres records, que tinguéssim prou RAM per sempre més. Si no, sempre ens quedaran les fotos per afegir-les als paisatges. Sobretot, quan ens trobem a faltar. Per cert, si passeu per la Sagrera i veieu cartells de Wanted amb la meva foto, ja sabeu qui els pot haver penjat. Estic segura que, en el fons, em vol tornar a trobar. Una vida interior sucosa i interessant no es troba cada dia. -Amic, - jo li diria- segueix buscant...

1 comentari:

Anònim ha dit...

ei, la veritat és que no ens veiem massa sovint, però encara que sembla un tòpic, quan ens retrobem és com si ens veiéssim cada dia, com si fes una hora que hem sortit de la uni i estem comentant la jugada. ho hem de repetir aviadet!!
una abraçada!!
neus.