Fa olor de películon. Perquè ho és! I amb un flascó del qual l'únic que no m'agradava era l'etiqueta. No, no m'agradava el cartell... però sí el director. I no sols no em va decebre: es va superar. Un perfum exquisit. Em va emocionar encara més que amb El hijo de la novia: guió impecable, ni un minut de més i diàlegs brillants; to i fotografia perfectament encaixats; interpretacions superlatives... Surts de la sala sentint que s'han remogut moltes coses. Quan ha de ser dura és dura, però quan vol, et fa riure i, quan vol, t'omple d'esperança. Perquè és cert que els ulls amaguen secrets. Perquè és cert que la justícia pot ser molt subjectiva de tant objectiva que vol ser. Perquè quan s'encenen els llums, odies un assassí -molt enllà de sols detestar-lo- i empatitzes amb la passivitat d'algú que ha estat incapaç de passar en 25 anys. I, sobretot, perquè surts preguntant-te quanta gent no haurà confessat mai els seus sentiments... Per a quants deu ser el secret dels seus ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada