Llegia, fa temps, una entrevista a una cantant que deia del productor del seu disc que era una persona capaç de fer coses molt grans explicant-les des de la petitesa. La fi del món és un tema que dóna per ampliar, magnificar, estirar i inflar -o inflamar- la pilota tant com es vulgui. Però explicar-ho des d'herois imperfectes amb vides quotidianes versemblants en l'era dels efectes especials té, senzillament, mèrit. Convertir Mark Walhberg en un "paio" tendre, habituats com ens té a ser el tipus dur, també en té. Veig a El País que Jordi Costa ha trobat l'expressió que jo no hauria trobat mai i que a mi, cercadora de paraules, m'ha encantat: miniatura apocalíptica. M'agrada que la dona protagonista es digui Alma perquè la seva ànima la fa patir fins que la vida la posa a prova i descobreix el que de debò li importa. M'agrada un pla en el que la comunitat, autèntics desconeguts confosos, miren d'organitzar-se per sobreviure. M'agrada un soldat desafortunat i indefens. M'agrada que els personatges endevinin les veritats dels altres personatges. M'agrada que lluitin per canviar el seu destí i que els protagonistes siguin lluny l'un de l'altre quan estan de costat i que estiguin tant aprop quan no poden sentir bategar el cor de l'altre. M'agrada que el que ens pugui espantar no sigui sols foc o aigua i m'agrada que l'efecte especial el porti el vent i el seu so, transfomador, arrassant. I que la peli es digui "The Happening", més enllà d'un incident, d'un fet aïllat.
dilluns, 16 de juny del 2008
The Happening o la fi del món en petit
Llegia, fa temps, una entrevista a una cantant que deia del productor del seu disc que era una persona capaç de fer coses molt grans explicant-les des de la petitesa. La fi del món és un tema que dóna per ampliar, magnificar, estirar i inflar -o inflamar- la pilota tant com es vulgui. Però explicar-ho des d'herois imperfectes amb vides quotidianes versemblants en l'era dels efectes especials té, senzillament, mèrit. Convertir Mark Walhberg en un "paio" tendre, habituats com ens té a ser el tipus dur, també en té. Veig a El País que Jordi Costa ha trobat l'expressió que jo no hauria trobat mai i que a mi, cercadora de paraules, m'ha encantat: miniatura apocalíptica. M'agrada que la dona protagonista es digui Alma perquè la seva ànima la fa patir fins que la vida la posa a prova i descobreix el que de debò li importa. M'agrada un pla en el que la comunitat, autèntics desconeguts confosos, miren d'organitzar-se per sobreviure. M'agrada un soldat desafortunat i indefens. M'agrada que els personatges endevinin les veritats dels altres personatges. M'agrada que lluitin per canviar el seu destí i que els protagonistes siguin lluny l'un de l'altre quan estan de costat i que estiguin tant aprop quan no poden sentir bategar el cor de l'altre. M'agrada que el que ens pugui espantar no sigui sols foc o aigua i m'agrada que l'efecte especial el porti el vent i el seu so, transfomador, arrassant. I que la peli es digui "The Happening", més enllà d'un incident, d'un fet aïllat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Jo la vull veure, pinta mooolt bé.
Això, sí, t'he de confesar que aquest cap de setmana passat vaig caure en la temptació de veure a la Carrie i a tota la seva "troupe". Fluixeta, comedieta per passar l'estona, però l'havia de veure després d'haver-me empassat tota la sèrie i de ser fan...!
Oi que en Mr Big té un no-sé-què...? ;-)
Malgrat digui la gent, a la película hi ha "bon cinema".
Estic amb tu Supermauri; Natsuki, val la pena, encara que no sigui segurament la millor d'ell.
Publica un comentari a l'entrada