L'espera 2.1

Com si haguessin lligat de per vida una pantera i un elefant. Ell clara, ella rovell. Però sumaven, al cap i a la fi. Per això ella l'esperava. Encara que no tots els dies en tenia ganes, l'esperava. Mirant per la finestra com fugien els cotxes. Fumant encara que ell ho avorrís. Amb la ràdio encesa, l'esperava. Sense els fars encesos. A les hores avorrides i a les desgraciades. Abandonant els dies inútils. Sense alerta. Amatent. L'esperava. I arribaria. Un cop haguessin passat les hores desgraciades. I seia amb el seu millor posat, el que més mal feia a alguns, no pas a ell, i el que no necessitava assajar per a que quallés: el de la indiferència. Perquè ho sabia prou que el de bleda no li esqueia. I perquè no li calia assajar-lo per a tenir garanties de que quallava: la seva indiferència no sols era real. Era la marca de la casa.