Sé d'algú a qui no li va agradar el més mínim, però a mi, Dependencias i la seva autora, Eulalia Valldosera, em van eclipsar. Més que interacció, posada en escena. Fins i tot, si l'artista ho vol, té la meva veu enregistrada per posar història a una ampolla de sabó per a roba delicada... Lleixiu, no, però sabó de color rosa, perquè no? Entres a una sala fosca on arrossegues un carro de supermercat del que surt una projecció dels passadissos d'un supermercat al ritme que avances. Al teu pas... Passes a una sala on descobreixes el teu ull engrandit gràcies als miralls dins ampolles, que també t'expliquen històries i, a les quals els en pots explicar (t'enregistren). Després de la "mirilla"dins l'envàs, pots sentir a una portera, a una dona decidida a trencar una relació i enregistrar-te dient del que et despendries. "De mi", li vaig dir jo. "Per començar de nou i tornar a començar", hauria d'haver afegit...Les marques no tenen nitidesa. Tampoc les fotos dels marcs digitals on el que és concret s'esvaeix. Com a Blow Up (M. Antonioni). I així arribes a projeccions grans, embolcallants o amb ombres; a la recreació de l'aïllament que moltes dones segueixen patint... però sempre des de dins de la proposta. Sigui perquè interactues o perquè el concepte t'envolta. Molt plàstic, molt interessant i molt ple dels teus matisos. Mentre mires, mous, escoltes, remenes, remenes i mires de descobrir. Jo em vaig deixar abrigar. A vegades, m'agrada fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada