M'he dit que no podia ser. Els darrers temps he fet piles de desitjos i avui m'he dit que fins que no n'acompleixi, no hi ha premis. I la clau és senzilla: si no llegeixo més, se m'amunteguen tots els llibres que esperen el seu moment... Però ja n'he deixat un endarrera que em sembla que tard o d'hora caurà. Es diu "La pedra de la paciència" (Empúries) i parla de l'absurd de la guerra, de l'absurd del maltractament. Del dolor. De la supervivència. A la que he vist la foto, m'he penedit d'haver marxat de la parada sense ell. Era el seu moment? Hagués estat un desig més per la pila? Crec que no. Però és que els dies haurien de tenir 48h. per acomplir tots els meus desitjos i, tot així, no sabria dir-vos si jo deixaria de desitjar... Desitjo - que no sigui dit - no deixar mai de desitjar. Desitjo que el cor de la noia de la imatge sani aviat del seu dolor i que no odiï, que es curi amb llàgrimes i que sàpiga perdonar. Per demanar que no quedi i, a ella, que li quedi la millor vida per davant... Ho vull; ho penso. Tant de bo.
dijous, 23 d’abril del 2009
Desitjo que no deixi mai de desitjar
M'he dit que no podia ser. Els darrers temps he fet piles de desitjos i avui m'he dit que fins que no n'acompleixi, no hi ha premis. I la clau és senzilla: si no llegeixo més, se m'amunteguen tots els llibres que esperen el seu moment... Però ja n'he deixat un endarrera que em sembla que tard o d'hora caurà. Es diu "La pedra de la paciència" (Empúries) i parla de l'absurd de la guerra, de l'absurd del maltractament. Del dolor. De la supervivència. A la que he vist la foto, m'he penedit d'haver marxat de la parada sense ell. Era el seu moment? Hagués estat un desig més per la pila? Crec que no. Però és que els dies haurien de tenir 48h. per acomplir tots els meus desitjos i, tot així, no sabria dir-vos si jo deixaria de desitjar... Desitjo - que no sigui dit - no deixar mai de desitjar. Desitjo que el cor de la noia de la imatge sani aviat del seu dolor i que no odiï, que es curi amb llàgrimes i que sàpiga perdonar. Per demanar que no quedi i, a ella, que li quedi la millor vida per davant... Ho vull; ho penso. Tant de bo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Deixar de desitjar, de tenir il.lusions... és com morir-se una mica, pansir-se a mitges.
Potser les piles de llibres i deures endarrerits de la teva tauleta de nit et fan certa ràbia, i més quan les hores, per més que vulguis, no s'estiren per encabir-ho tot.
Però estic seguríssima que mai deixaràs de fer-ho. Sezillament, perquè deixaries de ser la Sita "torbellino" i amb un "pedazo-de-corazón" que un dia vaig conèixer ;-)
Publica un comentari a l'entrada