Tristano es mor, d'Antonio Tabucchi, és un llibre lúcid, l'evolució d'una ment clara i eloqüent que sap que té la mort a tocar i que deixa els seus darrers pensaments i records - alguns d'ells inexplicats fins aleshores- en mans d'un amic escriptor. "
Deixa una novel·la", li diu a un amic al que confessa una vida "
que li passa per davant com una pel·lícula", amb pensaments que es van fonent en deliri. Requereix, això sí, un estat mental concret i exigeix una lectura pausada: és un llibre fet de retalls de pensaments que ara van i més tard tornen i que s'enllacen sempre amb comes, que queden inacabats per completar-se planes enllà i desfigurar-se a la segona meitat del llibre, entre els efectes de la morfina.

Una novel·la que porta per títol el final de la història i que no presenta una estructura trencadora - un enorme
flashback que inclou al seu temps petits
flashforwards i
flashbacks dins d'un discurs barreja de conversa i pensament fet prosa - per a mi, és una història que s'ha de llegir en un estat d'ànim capaç de sentir amb maduresa, i neta de drames, la veu d'un malalt. I processar-ne els seus girs, la seva profunditat i la veritat de les paraules escollides. Cada mot porta, a excepció de la precipitació en els moments de dolor, una tria personal inmersa en un procés per enaltir i relativitzar. Heus aquí la necessitat d'un estat mental concret: l'estat mental de Tristano és imponent. Amb què enganxa, doncs, aquesta novel·la? Crec que amb les seves poderoses imatges i al·legories i amb la certesa punyent del discurs i el seu bany de realitat i fantasia. Aquesta és sols una de les al·legories que he volgut llegir-hi: Tristano esmenta el quadre de la foto,
El gos enterrat a la sorra, de Goya. De qui és el cap que es desdibuixa, que es pigmenta mentre el seu cos no remet a la gangrena i que lluita per surar? I prometo que aquesta, de debò, deu ser la més fàcil...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada