Molt enllà de "My Girl" i de qualsevol crepúscul...

Els vampirs han de tenir el teu permís per entrar i a l'Eli, la nena pàlida i que s'ha oblidat de sentir fred que l'Oskar, de 12 anys, coneix una nit al davant de casa seva, n'hi hauries de donar. Låt den rätte komma in (Déjame entrar) és una pel·lícula de vampirs, d'amor i tendresa transportadora, impressionantment romàntica, fabulosament europea - tal vegada amb tinys bergmanians-, amb ritme pausat i to realista, amb una fotografia fabulosa i una banda sonora a mida. És a dir, que escapa de qualsevol tòpic de qualsevol d'aquests subgèneres. Al cap i a la fi és també una història sobre la diferència i l'amor impossible. Al darrera hi ha les cadenes existencialistes que qualsevol escandinau que es preui coneix i reconeix. No oblidaré l'escena en què l'Oskar li pregunta a l'Eli "si van en sèrio" i ella, molt més espabilada que ell a la mateixa edat -sol passar-, li repeteix, com ja li ha preguntat diverses vegades abans, què passaria si no fos una noia. És un moment Some Like It Hot (Con faldas y a lo loco) a reventar, amb el seu famós "Bé, ningú és perfecte". D'impacte absolut la pujada de l'Eli per la façana d'un edifici i la caiguda (hiperrealista) d'un cadàver des de dalt. La retirada amb una grua d'un bloc de gel amb un cadàver també és impactantment memorable, per no esmentar l'elegant gore amb el que acaba. L'espectador s'emporta la condemna de l'Eli com s'emporta el creixement del pobre Oskar amb la seva història d'amor impossible i la seva condemna particular a la soledat.