Estirada al llit, sentia com la llum tènua de tarda d'estiu es capbussava en l'aire inmòbil de l'habitació. Eren poc més de les sis i, amb els ulls tancats, llum i aire flamejaven el seu cap i les fiblades li encenien l'ànima. De costat, amb el ventre dur com en un ofec, apretava els ulls desitjant abandonar-se, depositant l'esperança en una ànima que havia d'escapar. Confiava que sabria sortir del laberint en què l'havia posada. De moment, però, rondava la sortida sense arribar a trobar-la mentre, a ella, li sobraven esbufecs i li començava a faltar l'aire.
Extenuada, va sentir el frec d'un alè dolç que li acariciava els cabells i l'amansava. Que l'acaronava, que li llevava el neguit vencent-lo, fent-lo invisible i arraconant-lo a les parets de la cambra. Es va deixar estimar per l'ànima alliberada com el dolor embauca la pressió sobre una zona colpejada. I es va abandonar així al petó d'una son dolça, al pes i la pressió de la seva ànima que li feia de mantell preciós, embolcallant-la, fonent-s'hi, filtrant-se... Poc després, la seva respiració esdevenia l'únic circuit tolerat per l'aire dens de la sala i el seu cos irradiava escalfor, el millor abric per una ànima cansada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada