divendres, 17 de juliol del 2009

La son i l'ànima

Estirada al llit, sentia com la llum tènua de tarda d'estiu es capbussava en l'aire inmòbil de l'habitació. Eren poc més de les sis i, amb els ulls tancats, llum i aire flamejaven el seu cap i les fiblades li encenien l'ànima. De costat, amb el ventre dur com en un ofec, apretava els ulls desitjant abandonar-se, depositant l'esperança en una ànima que havia d'escapar. Confiava que sabria sortir del laberint en què l'havia posada. De moment, però, rondava la sortida sense arribar a trobar-la mentre, a ella, li sobraven esbufecs i li començava a faltar l'aire.

Extenuada, va sentir el frec d'un alè dolç que li acariciava els cabells i l'amansava. Que l'acaronava, que li llevava el neguit vencent-lo, fent-lo invisible i arraconant-lo a les parets de la cambra. Es va deixar estimar per l'ànima alliberada com el dolor embauca la pressió sobre una zona colpejada. I es va abandonar així al petó d'una son dolça, al pes i la pressió de la seva ànima que li feia de mantell preciós, embolcallant-la, fonent-s'hi, filtrant-se... Poc després, la seva respiració esdevenia l'únic circuit tolerat per l'aire dens de la sala i el seu cos irradiava escalfor, el millor abric per una ànima cansada.