N'havia llegit sobre aquesta sèrie, però com tantes altres coses al cap de dies, mesos i anys, m'havia quedat en el tinter. Ja he vist tota la primera temporada i la veritat és que vull veure la segona perquè té el ganxo esmolat, encara que amb algunes carències -o cadències- pel meu gust. The Tudors, part de la història per la que Enric VIII va passar a la Història -ara en majúscula, que té conseqüències- és una llaminadura viciosa per als qui ens agraden les intrigues de poder i palaus. No menysté cap dels ingredients més dignes d'un colobrot sanguilonent i passional. El personatge s'hi presta i, com la reina Elizabeth, és probablement també una llaminadura per a l'actor que li ha de donar vida. Jonathan Rhys Meyer ho fa bé però, com sol passar davant d'aquests personatges aclaparadors com el sol, solen aparèixer secundaris molt nobles. Ho és en el meu parer, el cardenal Wolsey, un clergue temiblement ambiciós interpretat invenciblement pel veterà Sam Neill. Donada la vestimenta cardenalícia, no deu ser-hi de més d'afegir que, juntament amb Maria Doyle Kennedy, una solemne Caterina d'Aragó, són l'autèntica cirereta del cocktail -o de la corona-.
La resta del repartiment és també eficaç però -aquí comencen les carències i cadències- els capítols estan dirigits per diferents realitzadors i la direcció d'actors, en alguna ocasió, potser no és equànime o coral. Margaret, la germana del rei, per exemple, millora molt a la segona part de la temporada però en les seves primeres aparicions declama uns ais i uis tEIAtrals per demostrar gust, disgust, indignació i acceptació a reganyadents. Més tard serà, però, un personatge d'aquells als que acaronaries... O la pròpia Bolena, que és una joia sensualíssima que com més s'absté, més aixeca els ànims, en alguns moments fa caretes de dolentíssima sortida de Falcon Crest.
Però hi ha moltes altres coses que apareixen brillantment resoltes, com tot el que es refereix al ritme o la fotografia. Com a espectador, ets a la cort d'Enric VIII. En dir això, crec que ja denota la magnitud. Això no treu que, com en molts d'aquests films i sèries de gènere històric, faci el meu retret habitual: si recrees un funeral, no cal buscar l'excusa per clarificar costums de l'època. A vegades, en nom del context i la comprensió s'expliquen excessivament coses que poden quedar justificades en la pròpia acció. Si us demano que recordeu les panoràmiques del circ i les masses embogides de Gladiator estic segura que potser reconeixereu que no calia que en un film comercial el director ens volgués fer reflexionar sobre el seu paral·lelisme amb els estadis i camps esportius actuals... Però bé, per res del món tiraria a Michael Hirst als lleons. N'és el creador i guionista i, la veritat, és que pocs més retrets se li poden fer: fer esperar la trobada sexual entre Enric VIII i Anne Boleyn deu capítols sense avorrir té un mèrit a prova de cotó. Per cert, la primera trobada entre el rei i la mistress posa també el llistó molt alt. Miri, Mr. Hirst que el senyor Harry en va tenir alguna més després de Bolena... Sort que vostè és un alquimista saberut...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada