Moon és una pel·lícula generosa. Ciència-ficció essencial i hipnòtica, creativa i amb recursos senzills. Opulent de color gris i color blanc. I també ho és perquè dels qui tradicionalment no esperes que tinguin somnis, acaben per suscriure una oda a l'esperança i es llancen, si convé al buit, per tal de moldejar els destins. I no és per menys, perquè el tiny de l'atmosfera de la pel·lícula, una mena de llaçada omnipresent i pesant, és fet d'essència de desassossec. Que una pel·lícula que transcorre a la lluna no compti pràcticament amb efectes especials la fa guanyar probablement en versemblança -i en coherència amb el seu pressupost-. Però també el fet que la història no sigui feta de superfícies llises, sino d'ànimes que no es volen deixar rebregar i que volen escollir els seus destins. Al principi, comences a pensar si no estàs al davant d'una història tipus The Machinist, feta de paranoia i de jocs de miralls de la ment però després t'adones que no, que el que s'està descobrint és una història sobre l'esperança, sobre com les persones obrim els ulls de cop, en determinats moments i agafem el timó de les nostres vides. I això ocorre a la Terra i a la Lluna. Una illa tal vegada també hauria funcionat. Sols punts aïllats i amb pell enigmàtica són els indrets adequats per a fer esclatar aquest tipus d'al·lucinacions...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada