Si el Nadal és blanc, la TV és plana (I)

Hi reconeixes algú?

Tres dies amb la família és una primera pel·lícula amb estrella. Actors i guió -silencis inclosos- estan molt bé i, tot i que inicialment penses que la història serà allò d'una catarsi familiar i sols demanes que no sigui massa suada, aconsegueix transportar-te al si d'una família a la qual podries pertànyer. I a les seves veritats i les seves mentides. Porta l'aroma de Girona i l'encís de la Costa Brava. És increïblement local. Però com explica Mar Coll, la directora, és traslladable: a pesar del to de personatges que manté el film i d'emetre la radiografia d'una família tant catalana, va molt més enllà i és una crítica a les formes i al fer les coses com cal o com toca.

**L'apunt: el capellà deixa anar un "soms" (primera persona del plural del verb ser) digne del meu poble. No serà palauenc?

Quan no s'és profeta a la pròpia terra

El que toca, quan no s'és profeta a la pròpia terra, és marxar i, a Brother, "Yamamoto" emprèn una nova vida lluny de la yakuza de Tokio amb aquest nou nom. Recordava que m'havia impressionat, però revisitar-la l'ha engrandida i m'ha acostat un Aniki (Yamamoto) que recordava més fred. Si ja val la pena de veure una pel·lícula de gàngsters fora de l'univers occidental, cal dir que aquesta és senzillament una aposta segura. Especialment desencaixants les darreres escenes. En elles, Kitano s'hi fa gran com actor i com a director.

**L'apunt: hi actua Omar Epps (Dr. Foreman a House).



La dignitat de Bourne

La veritat és que trobo que la trilogia sobre Jason Bourne, l'agent de la CIA a qui han près la seva identitat, a) té més bon gust si la veus sense espaiar els visionats en el temps i b) té uns títols molt més encertats en anglès. Veient-les de nou, he sabut també perquè m'estimo deu vegades més aquest estil narratiu a l'estil del 007: és molt més realista que qualsevol història Bond en tot. Bourne estima com molts podem haver estimat i, encara que està entrenat per a moltes coses amb les que no podem empatitzar, és una persona que cerca la seva dignitat i que sagna per a aconseguir-ho -no es vesteix amb esmòquing-. Les persecucions, els assassins que va sortejant i l'engranatge de pistes per anar construïnt la seva història són fantàstics. Em van perturbar especialment les baralles amb Berlin i Tànger, encara que la persecucions a París i Nova York siguin impressionants...

**L'apunt: a la tercera, apareix sols un moment, fent de germà de Marie, l'actor Daniel Brühl, el protagonista de Salvador.

El caçador caçat

No dormir ho trastoca tot, fins i tot les ments més brillants i segures. Insomnia és una pel·lícula amb ritme i llum escandinaus, és a dir, que és lenta i taciturna. Però també intel·ligent i lúcida. Val la pena encara que s'ha d'estar in the mood for i tenir el dia pacient perquè no és un reguitzell d'acció, sino de pistes.

**L'apunt: hi ha un remake protagonitzat per l'Al Pacino.

Camarada botxí; camarada,  àngel de la guarda

La vida de los otros és d'un dels millors relats que he vist mai i Gerd Wiesler un dels personatges més peculiars i que més m'han sorprès. Al principi, pràcticament podries odiar-lo per immiscuir-se en la vida -i l'amor- d'una parella molt enamorada. Després comença a fer-te una mica de pena, amb el seu aspecte de Rasputin i tan sol. Com ell, l'espectador cau rendit als peus de l'amor de Georg i Christa i acabes esperant d'ell moltes coses. Per un dia en que tinguis ganes d'una lectura diferent del que passava a l'Alemanya dels camarades, amb l'Stasi procurant pel "bé comú"; d'una història d'amor abocada a patir i, al darrera de tot, persones que busquen imposar-se a les idees.

**L'apunt: una història que posa en evidència que la competència o l'eficàcia també pot estar al servei de la justícia