Volia salvar el nen, en Bunny Junior, Bunny Boy... És fill d'un pòtul, en Bunny Munro. Per això passava pàgina rera pàgina. Per salvar-lo d'un final funest. La mort d'en Bunny Munro és un somni premonitori amb desenllaç anunciat. La contra no pot ser més honesta: "una barreja de les millors novel·les de Bukowski, el Wilt de Tom Sharpe, les pel·lícules més destraleres dels germans Coen". Llàstima, però, que jo detesto els excessos i brutícia dels Bukowski. Encara que els Coen m'agraden quan no imiten els destralers que van ser i són destralers reals i de totes, totes... I sí, somric per sota el nas amb Sharpe. Un "depèn-de-com-es-miri-cada-ratlla", vaja. Tinc una vena pàmfila i una d'irònica. Suposo que per això m'he llegit aquest llibre: perquè esperava la redempció d'un poca-vergonya que em feia tot el fàstic que em podria fer un sàdic - el Bunny pare - mentre esperava que en Bunny Boy se salvés de la cremada. Que sí, que això no et passa si no et conmou i no et pot conmoure si no està ben escrit... Però és que el meu disgust per les grolleries pròpies dels qui escalfen taburets de bar és superior a quasi tot. Sols diré que Nick Cave té una prosa tan "versàtil" que comprenc que demani perdó a Kylie Minogue i a Abril Lavigne per les bestieses que diu d'elles. I és que si jo fós d'elles, a banda de no estar escrivint ara aquest post, li ho exigiria. Però si jo no fós jo i, per tant, no tingués els records que tinc, no hagués disfrutat d'aquestes cançons de Nick com ho he fet... Pensant en l'escalfor d'una abraçada, aquí, Into my arms... o estirada al llit, enamorada i, per uns minuts, novament adolescent, viatjant al lloc on creixen les roses i on no hi ha ganduls que escalfen taburets i els nens, per innocents, sempre se salven, Where the Wild Roses Grow.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada