Després d'un dia horitzontal, d'aquells on vas enllaçant coses planerament, pensava en horitzons. En com apareixen i com els perseguim. O com els abandonem al seu destí. Poden, un cop abandonats, passar a ser d'algú altre? Welcome, la pel·lícula de Philip Lioret en la que Vincent Lindon ensenya a nedar un immigrant il·legal kurd amb el ferm propòsit de creuar el Canal per arribar al Regne Unit, parla d'això: dels horitzons que un persegueix, els que abandona, però també de la possibilitat de recuperar-los abans no sigui massa tard. Ho fa amb un realisme cínicament conmovedor: te n'adones de com n'estem d'impermeabilitzats als somnis dels altres, d'aquesta gent que arrisca la seva vida a tot o res per assolir un horitzó. Calais és un cementiri d'horitzons i el personatge de Firat Ayverdi s'hi rebel·la: vol arribar a Anglaterra i tornar a veure la noia que estima i casar-s'hi. Al voltant del seu, planegen la resta d'horitzons dels personatges.
A pesar de l'impermeable, però, Welcome no deixa indiferent. En tot cas, deixa tocat a causa de la consciència que prens de la indumentària que has incorporat i arrossegues... El guió és d'engranatge emocional creixent i gens fàcil. El sostenen bones interpretacions i una fotografia de retransmissió de la vida. Costa, al principi, veure l'home que hi ha al darrera del pectorals i les revistes de paper cuixé - Lindon encara apareix a Hola com l'ex etern de Carolina, la de Mònaco-. Després, en canvi, te n'adones que aquesta falta d'encaix que sents com espectador, li va bé i tot al personatge. Tant com trobar-se un immigrant kurd de disset anys és cabdal per a aquest monitor de natació de Calais per aprendre que com que els horitzons no sempre et donen la benvinguda, no està de més de sortir-los al pas. O de tornar-los a posar l'ham. Sigui com sigui, Calais és un cementiri d'horitzons i el cel gris que obliga a apaisar-se la línia blava del Canal, dóna fe que perseguir-los no és necessàriament fàcil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada