L'escolto molt i des del primer tema a l'últim. De dalt a baix. I el canto. Per mi i no sols per mi. Que m'han enxampat més d'una vegada obrint la porta del despatx. I el penso. I els peus se me'n van sols de tenir-lo a la mollera. També m'enfilo al matalàs sense enfilar-m'hi; tanco els ulls davant d'un micro estil anys 20 i em capbusso i gaudeixo dels paisatges marins més fantàstics. Life in the Treehouse em fa somiar tant com la casa sobre els arbres de Robinson Crusoe quan tenia 7, 8, 9 anys. Amb un grapat més, encara hi ha dies que marxaria de grat a una illa deserta. Però no pas avui. Avui és nit de Thank someone tonight, un dels descobriments en la presentació de l'àlbum i un tema perfecte per una nit calmada, en què la fatiga fa estralls i tot i així jo m'abraço feliç a un cap de sirena, com un nàufrag que, a pesar de tot, no creu haver naufragat. Altres dies m'embolico amb les respostes, altres amb els camins... Però nits com la d'avui i la del 20 d'abril al Liceu, sols penso en que el cel podria caure i la casa damunt l'arbre no es derrumbaria si jo hagués donat les gràcies a qui les hagués de donar... Com el pirata a la sirena, vaja.
2 comentaris:
Un àlbum rodó, i un concert molt bo!
Jo el trobo molt rodó, també. I honestament, encara que ell en fés broma durant el concert, una mica més positiu -tampoc alegre- que d'altres. Això no treu que tampoc es posen a ballar una polca, sincerament. Jejeje.
Publica un comentari a l'entrada