Alguns cromes delaten que és feta amb recursos limitats, però la fotografia intel·ligent i la intensitat de les històries fan de Femmes du Caire un film digne i recomanable. La fotografia, deia, és clau per a treure partit d'una història feta d'històries on la retratista, Hebba, periodista de prime-time interpretada per la enèrgica Mona Zaki, esdevé pintor retratat: ella acabarà essent la seva primícia. Inicialment, el fil argumental de Hebba, que es pregunta com atendre el seu deure professional i respondre al mateix temps a la demanda del seu marit d'afluixar el seu to crític amb el govern, no em va interessar massa encara que, es va produir tot un gir argumental, coincidint amb el gir al seu plató. Sorprèn com Yousry Nasrallah ha sabut aprofitar el llenguatge televisiu al qual estem habituats .-per sort i per desgràcia- per apropar-nos més els personatges: a força de plans curts bellament televisius, escorços propis del clàssic pregunta-resposta i evidents, suades i contextualitzades realitzacions a tres càmeres. Cadascuna de les dones que passen pel plató de Hebba explica a la seva manera com la societat la va condemar i com s'hi ha rebel·lat. I cadascuna d'elles desprèn una vibració diferent però molt autèntica i verídica. Les seves vivències retraten un país on a pesar de la paulatina modernització, la societat segueix essent molt conservadora, molt patriarcal i una jutgessa molt implacable. Dit així, un país com molts d'altres, oi? Amb les mirades magnètiques, però, de les seves protagonistes egípcies retratades sota una mirada pornogràficament mediàtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada