Gent

Dimarts em vaig aixecar de la cadira, vaig caminar fins a un altre edifici, vaig entrar a una sala amb sis persones al voltant d'una taula i vaig executar  una funció perfecta. L'endemà m'ho van confirmar: el meu discurs va ser clarificador a pesar de la meva absència. Així, absent, vaig caminar carrer avall, amb ulleres fosques i posat indiscutibles. Més tard, asseguda al metro, agafaba la bossa ordenadament, tancant-la amb una mà paral·lela a l'altra, mentre la deixava reposar lleugerament, ben dreta, a la meva falda.  Escoltava You and I i no necessitava més companyia. En tenia, a pesar de tot.
- Pablo, Pablo!
Al meu costat, un noi ros volia avisar un amic que havia quedat un seient lliure. Es va aixecar vigilant que ningú li ocupés els seients. Em va recordar un porter esguardant els davanters. Quan l'altre va venir, li va explicar que li havien pres la cartera i que s'havia passat el dia fent papers i gestions. En Pablo tenia els cabells més llargs que jo i ben negres, era d'origen amerindi i reia cada gràcia del noi ros. Jo premia Rewind mirant de tornar a estar sola. Sols amb You and I, que té una tornada que a vegades diu "Me and you". Aleshores totes les mirades es van posar en un home gran amb problemes de salut evidents i una col·lecció de llànties passades per la rentadora. Havia mirat de fer-la neta però, malgrat tot, era plena d'aurèoles. Me'n vaig adonar quan va asseure's al meu costat com també vaig sentir muntegades d'ulls clavats al meu damunt. Devien pensar que m'ho faria venir bé per marxar. Però no m'ho vaig fer venir bé fins que vaig voler baixar. O pràcticament. No vaig passar cap ànsia perquè era un senyor a qui algú havia començat a cuidar. Era evident que algú en tenia cura, encara que no li hagués près el timó al 100%. Algú se'n preocupava. I es podia ser al seu costat i seguir sola. Rewind, vaig dir mentre premia el botó verd de la porta. I després de tot, ganes de ser amb algú, de passejar. De Me and You. Vaig recordar aquesta foto. I moments en què tres són multitud.