Anys demanant un germà o una germaneta petita. I la veritat és que res de res. Si tots els precs del món fossin tant infructífers, ja podríem plegar. Jens Lekman em fa riure'm de mi mateixa sovint i relativitzar molt. Ahir i avui pensava en aquesta lletra...
We made our way home on the bikes we had borrowed
I still never told you about unstoppable sorrow
you still think I'm someone to look up to
I still don't know anything about you
is it in you too?
2 comentaris:
Les cançons del Jens Lekman et fan sentir com si forméssis part de la banda sonora (de la pel.lícula de la teva vida? ;)
Jo també volia una germana més, una d'un any o dos més gran perquè em presentés els seus amics guapos jaja...
:*
Home, un germà gran per mirar els amics grans... no està malament. Sempre que els seus amics no siguin nerds! Massa arriscat!
:*
Publica un comentari a l'entrada