La
química amorosa té molt de creatiu... I les trompetes de la mort són uns bolets amb sabor potent, com el seu nom. El que no sé és si són afrodisíaques o si donen bon rotllo... Quantes
parelles dalt i baix de l'escenari et venen al cap? Salvant les diferències i amb prou
intel·ligència emocional com per no haver-se separat després del seu
trencament privat,
Nena Daconte és el primer que em ve al cap....
Chiara Mastroianni i Benjamin Biolay! Això anant ràpid. Imagina't si m'aturés de debò... i si els romanços breus però "creatius" comptessin! Buff! Als
Delafé y las Flores Azules els ha sortit un disc que és pura alegria, gatzara i esplai. Encantats d'haver-se conegut ho han d'estar per força: sols canten que cançons positives i de bon rotllo i se suposa que es citen
vs Las trompetas de la muerte amb un cara a cara a tots els sentits dels que un pot disposar a la pista de ball. I el seu
1984... podria molt ben ser la
cançó de l'estiu. I tanta revetlla tot i haver perdut en
Facto pel camí quan les pèrdues, diguin el que diguin, tenen quelcom de dolorós. Com a mínim, un quelcom de
no trobat. Pel que sembla, però, a l'
Óscar Daniello (ex
Mishima, ara Delafé) i
Helena Miquel (irreconeixible, marxosa, desmelenada i encara vocalista d'
Élena) els va prou bé junts i amb la companyia de les dolces flors blaves, que en surten airoses... La veritat és que, el que vaig sentir i, sobretot, ballar a la
Sala Apol·lo la setmana passada, és el que veus a la portada i al vídeo d'abaix -que no és la meva "prefe"-: un joc entre una parella amb la creativitat exacerbada. Visca l'
indie pop i las
Trompetas de las Muerteeee!!!!
