Avui pensava en què deu consistir fer-se gran. No tot deu ser rondinar a gust, dic jo. A vegades deu ser aprendre a seure amb calma a contemplar l'obra pròpia. M'hi ha fet pensar una tasca, a la feina, que hem aconseguit fer sortir amb penes i no pocs treballs. Com el part de la burra. I quan he vist que ja estava, mirava la pantalla pensant "ja està", sense saber massa per on continuar tenint-ne mil ganes però amb el pot de l'energia escurat i a punt d'anar al rentavaixelles. Els ulls em pesaven, el cap em formiguejava i només pensava, "avui tornaré tard"... Algun dia espero aprendre a seure i mirar endarrera per veure la meva obra, com un músic que mira el seu escenari. I encara més, vull aprendre a saber dir, sense que cogui, "com em vaig equivocar, com en vaig aprendre, com vaig aprendre per avui poder seure aquí al davant". I no esgarrifar-me. I en tot cas, com a molt, màxim, màxim, pensar cap a dintre, "si en tinc ganes, acabaré de ratllar la meva llista". Voldrà dir que he trobat el que volia i que hauré sabut acceptar la vida sense fer esquitllades a les meves prioritats.
1 comentari:
Estic segura que, de velleta, sentada sota un sol que ja s'apaga però que encara calenta, tiraràs el cap enrere, rememoraràs tot el que has fet, el que t'has deixat pel camí i el que encara et resti per fer, sense penediments.
La llibreta plena de ratlles, però cap envers la teva vida ;)
Publica un comentari a l'entrada