Go Cain, poemes i promeses

Sau -aquell malaurat grup, com si diguéssim- tenia una cançó que parlava de poemes i promeses, escrites a la pell. Als 13 anys, poesia d'aquest nivell, marca com el que més. Com un timbre al cervell. Per això no em sorpren veure'm immersa en una sola part de la història quan miro una pel·lícula que en barreja diverses.
Em quedo amb la història de la petita Christine de "Promesas del Este" i la de la comadrona, Anna, que busca el camí -el més inhabitual, sino ni hi ha pel·lícula ni cap ànima es transforma- per salvar-la del seu destí. Em quedo amb la Rachel Weitz de "El jardinero fiel", on l'amor a la confiança tenia tots els preus que pot tenir l'amor de debò -la promesa feta a la cuina, entre els llençols estesos del terrat, amb la mirada que diu "adéu, vigila", els somriures que arriben des de la sala quan un treu la clau del pany-. En definitiva, em quedo amb qui recolza el perdedor. Go Cain, animava la Najwa al corredor que s'endarreria... Amb l'empleat d'una multinacional hotelera d'"Hotel Ruanda"; amb l'assistenta de l'odiosament capritxosa Sandra Bullock de "Crash" i la de Cate Blanchett i Brad Pitt a "Babel"; amb la valentia i la dignitat de "A mighty heart". I amb totes les que ara no recordo però que m'han fet oblidar de moltes coses per sentir sols aquesta emoció. Go Cain...