Llegeixo que Itàlia celebra que aquesta setmana, el dia 7, Anna Magnani, devorapantalles, hagués fet 100 anys. De la lectura, extrec que poques dones han fet tant per Roma i que la ciutat li compensa amb una mica del seu alè etern. Si bé és cert que no conec la seva carrera en profunditat i que reconec també la meva absurda i mala memòria per títols i noms d'actors i actrius, confesso per igual que recordo a la perfecció l'emoció estrident i incontrol·lable que em va provocar a Roma, cittá aperta. Recordo, fins i tot, un punt d'enveja. Jo mai he estat una ciutat, no he anat a Roma i, a més, només em sé una estrofa de la cançó de Morcheeba. Roma no es va fer en un dia, però la Magnani, et podia fer sentir el seu crit més violent i desolat en menys de tres hores. Una penetrant dosi de rotunditat.
1 comentari:
Si una fa un repàs de la vida real de la Magnani, arriba a la conclusió que la força brutal que transmetia a la pantalla era, segurament, resultat directe de la vida que va tenir.
Gaudeix-la, si no ho has fet, a "Roma" (1972) de Fellini, on apareix a penes uns instants. Trista crònica d'una mort anunciada...
I una més de Rosellini: "Europa 51", amb la seva aristocràtica rival: Ingrid Bergman.
Publica un comentari a l'entrada