No és nou trobar el sentit d'un títol ben avançat el film. Fins i tot al final. Sí que ho va ser en el seu moment que el guió d'una pel·lícula fés un gir tan gran que oblidessis el personatge que fins aleshores havia estat l'eix central de la història -l'Anna, la filla d'un diplomàtic en plena crisi personal- i la seva desaparició, per endinsar-te en una aventura. El rodatge de "L'avventura" (1960) va ser, de fet, tota una aventura també plagada de desgràcies. La setmana passada, en David va acabar amb el meu dilema de no tenir-la quan l'altre dia la va trobar a un bon preu al FNAC i ja serà meva per sempre més -sols ho era en el record-. Ell no l'havia vista i li vaig preguntar què li havia semblat. Probablement, la que més m'ha agradat d'Antonioni. Però ell és un imbècil - va afegir. De seguida li vaig confirmar que sí, que quasi tots els personatges masculins d'Antonioni són imbècils perquè estan perduts, no saben com encaixar les decisions de dones que prenen decisions. Tota una novetat en la seva època. Un director d'actrius que feia de bons actors perfectes imbècils a mida del que volia explicar. I en conjunt, els encomanava a tots una malaltia: la irracionalitat de la malaltia dels sentiments.
2 comentaris:
"Tots els personatges masculins d'Antonioni són imbècils perquè estan perduts, no saben com encaixar les decisions de dones que prenen decisions"
Sense generalitzar, ben correcte. Il grido. Colpidora.
I les dones d'Antonioni?
Hola Tomàs, tendeixo sense adonar-me'n a parlar sols de 4 pelis d'Antonioni: L'avventura, L'eclisse, La notte i Il deserto rosso. En aquestes, es van accentuant dos trets in crescendo: la imbecilitat dels homes que no saben encaixar la crisi dels personatges femenins i les crisis, fins arribar a malaltia frenètica a Il deserto rosso, dels personatges femenins... És la malaltia dels sentiments barrejada amb la crisi de la dona del s. XX, la que vol deslliurar-se dels rols tradicionals. En fi, la malaltia podia arribar a ser neurosi...
Publica un comentari a l'entrada