Cases de nines i nenes que s'han fet grans

M'he fet gran. Dit així es magnifica però avui ho he vist clar reflexionant sobre la meva vida i la dels meus estimats, apreciats i simplement benvolguts. Però no tant, m'he fet a mi mateixa en veure que arribava a casa i feia un uf, sóc aquí, acompanyat d'un petó i una abraçada al Pere. I m'he posat a jugar a la nostra casa de nines: a estendre tovalloles i fer veure que sóc la millor cuinera del món, quan en realitat barrejo els ingredients seguint el meu caprici i la meva pròpia lògica. Amunt el criteri. Sense ordre ni concert. Un nen suposo ho faria millor perquè es capficaria i cenyiria a la recepta original. Jo, en canvi, vaig a l'eficàcia provada. Suposo que és un infantilisme que porta l'edat: el continuisme, la garantia i la seguretat. S'hi deu caure sense adonar-se'n un mateix, en això. Un tria i molt. Però s'aprèn a dosificar l'energia i et dius, de manera matemàticament natural, que l'energia va per les coses importants. Per fer camí, per trobar-lo i per sortir cada dia amb ganes i amb força de la casa de nines. I no sentir-se desemparat. I no arrapar-se a les faldilles de ningú. Però no és així també com s'apren a no caure? A vegades, m'agafo a una espatlla amiga. I la casa de nines té la porta oberta a tants i tants... Els enyoro a tots. Perquè ens hem fet grans i ara tots ja tenim casa (de nines o no) i busquem, resseguim i volem camins que serpentegin.