És que val molt... El meu Pere -el meu Picu- val molt. A mi m'ha fet feliç amb una crema de carxofes amb vieires com la de la foto però amb una presentació més modesta, amb més gust de llar i olor de casa nostra, de recolliment, d'alegria íntima. Ara bé, no me n'he pogut estar. He trucat a la meva sogra, li he explicat la situació i ella tampoc se n'ha pogut estar. "És que el meu fill val molt", m'ha dit. I jo li consentia, tot repetint "val molt, val molt, val molt...". Com el lloro de la foto d'abaix. I ella ben feliç, salta i em deixa anar: "Jo ja ho sabia que valia molt...". Total, que m'he fet un tip de riure. Quan he penjat, he trucat a la meva mare i li he dit les proeses del meu hubby (llegeixi's husby a l'andalusa) i ella m'ha dit alguna cosa així com "és que has fet sort...". Esposa feliç, mare contenta, sogra satisfeta. Un rodolí rodó. Què seria d'aquesta crema sense les vieires? El mateix que el meu encant de maridet sense la meva "Sué"... i sense mi, benvolguda Montse, sense mi. Què va ser primer? L'ou o la gallina?
3 comentaris:
Aishhh, en Pere...!
Ell sí que fa honor a aquell dit de l'altre hemisferi que diu: "vales tres peruses" ;-)
En aquest cas, a penes no tenir el plaer de conèixer-lo gaire, per les teves paraules al llarg del blog i de les converses quan compartíem feina isesiana, tinc la certesa que ningú no t'hauria fet millor una crema de carxofes ;-)
Un sac d'abraçades grogues!
PD: què em passaràs alguna d'aquestes receptes teves tan booooones? :-)
Mmmmm, quina enveja! li hauré d'ensenyar al meu husbi alguna recepta. de moment, jo vaig provant com tu, barrejant ingredients quan no ho diu el llibret, però seguint la lògica...
una abraçada ben forta! i a veure si d'aquí a poc ens veiem.
neus.
Neusis, nosaltres també fem art ;-) Organitzar la nevera i no llençar res també té mèrit!!!
Publica un comentari a l'entrada