A la llum del ventall

L'he vista. Per damunt del meu ventall que, amb el seu anar i venir, m'esborrava i em tornava la llum del metro. He vist la mateixa pell tersa i bruna i la mateixa complicitat amb una amiga. No era ella perquè no ho podia ser. Per desgràcia. Però ha estat com veure la jove italiana que va morir a Lloret, en la que he pensat molts dies, i retreure'm a mi mateixa que com pot ser que hi hagi pensat tant i no en recordi el nom, que només sigui "la jove italiana", com són els "nens etíops", les "autoritats xineses" o la "població congolesa". És dur quan les coses deixen de ser particulars per ser globalment enteses, encara que això sigui el més just i necessari. Just com quan el meu ventall em pren la llum i me la torna, difuminant la imatge com un obrir i tancar les parpelles constant.