"Spamalot" i el riure de gust

Riure, ric amb moltes coses. Aquest estiu he rigut amb el "Mamma mía" de la Meryl, que m'ha agradat infinitament molt més que l'obra que porta molt de temps en cartellera. He rigut amb els amics. He rigut de noves "conyes". Ara, riure "perquè sí", riure de la gamberrada, de l'absurd, del ridícul, del no-sense és la sensació més molongui i desestressant que conec. Crec que "Spamalot" serà la futura obra que es passarà una llarguíssima temporada en cartell i la veritat, no em sembla malament. De fet, crec que el Tricicle ha encertat l'adaptació a "l'humor patri" d'aquesta boja - ¿?- comèdia de Monty Python. Se'm fa estrany dir només boja... M'agradaria que ara em poguéssiu veure en comptes de llegir-me perquè mentre escric emeto tot tipus de sorolls que amb en David hem estat repetint tot el cap de setmana de manera insistent. Potser un dia d'aquests m'hauria d'enregistrar i penjar el vídeo per poder-me explicar millor. De moment, us informo que sóc una Cavallera de les que diuen Niiiiiii... Llegit no té gràcia, però si m'imagineu tractant de ser un obstacle del pobre Rei Artur, potser directament començaré a fer-vos pena.... Aneu-hi. Si us agraden les granotes, els antiherois i els perdedors, com a mi, riureu tant... Niiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!