Entre d'altres coses, aquest mesot d'octubre en la seva faceta de mes decent i proactiu, em va portar a l'Universitat de Virgínia, a un dels estats del Sud per antonomàssia, ple d'antigues plantacions i de records d'una guerra arxisuperada. Deu ser difícil de superar l'emprenta d'un tipus com Jefferson, que va esdevenir, en el seu context, un heroi del progrés. Trepitjar la cúpula que va fer aixecar a la universitat té la seva gràcia. Que aquesta, la "rotonda" que en diuen, es vegi des d'una de les ales del seu preciós jardí, a uns 30 o 40 minuts en cotxe de la universitat, impressiona i dóna la idea de quant li importaven les coses boniques que podien simbolitzar poder. Però que el mateix senyor que va signar la Declaració d'Indepèndencia tingués aproximadament un centenar d'esclaus i veure com aquests malvivien al costat de les cuines encara m'encongeix. Monticello, la bellíssima vil·la on va viure, és un indret preciós. I a diferència dels llocs on han ocorregut atrocitats, no és un museu on el temps ha quedat clavat. El jardí fa que el temps hi passi. I quan un mira alguns quadres pensa en la vergonya que fa que poc més de dos segles abans es pintessin les persones negres com si fossin simis... Similars als simis. Sort que la tardor hi passa i que fa molt que la llum entra a la casa de Thomas Jefferson. Així s'ha anat avançant i no hi fa pudor de resclosit. I la tardor envermelleix les fulles d'uns inmensos maples que envolten la casa, fent escarlata el sud que parlava francès quan tot just començava, i que va deixar de ser francès per a no ser-ho mai més, per ser-ho sols quan mires els quadres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada