L'espera 2.0

Com si haguessin lligat de per vida una pantera i un elefant, però tant junts com el rovell i la clara, que mai més són el mateix si els separes. Allí era ella. Amb una cigarreta entre els dits, mirant els cotxes que passaven i marxaven amb els fars encesos. La vida d’una carretera local des de la finestra de la cuina. Un lloc prescindible per assaborir una cigarreta mentolada a l’hora més avorrida. Avorrida com prescindible. Intrèpida, sí, i agosarada com era ella, poques hores, sols les punyents i les que ell convertia en alleujades, eren del seu gust. A més, per primera vegada en molt de temps, no sabia com abandonar un dia inútil. Arribaria. Un cop haguessin passat les hores desgraciades. I l’esperava amb el seu millor posat, el que més mal feia a alguns, no pas a ell, i el que no necessitava assajar per a que quallés: el de la indiferència. Perquè ho sabia prou que el de bleda no li esqueia. I perquè no li calia assajar-lo per a tenir garanties de que quallava: la seva indiferència no sols era real. Era la marca de la casa.