Llepar-te les ferides cada sis mesos, cada vegada que un tigre truca a la teva porta, entra com si fos l'amo de tot, també de tu, i t'esgarrapa. Això és al que et rebel·laries si fossis Anna, la protagonista que juga amb el tigre com qui juga amb foc, sabent que li farà mal, fins que diu prou i es nega a ser una víctima submissa mentre que Dave, l'home que estima, es nega a ser un home convencional. Tots dos fugen de qualsevol rol i l'obra ens exposa com discuteixen la fugida. Més enllà d'una guerra de sexes, "Jugar amb un tigre", una de les poques peces teatrals de Doris Lessing, deixa un regust de veritat, de transparència en uns sentiments que ara són molt fàcils de comprendre, però amb els quals no devia ser tant fàcil empatitzar a finals dels 50, quan va ser escrita, perquè escapa de manera pasmosa al model familiar que s'exhibia al televisor. És una mena de duel on la veritat va in crescendo sense que hi hagi ni una paraula de més ni una mica d'histrionisme. I el text és tant viu - i, tal vegada, les coses han canviat tant poc- que no hi sobra cap paraula. El mèrit és probablement el d'una directora, Carlota Subirós, que ha sabut encaminar a interpretar amb mesura la desmesura dels sentiments i la capacitat d'uns actors d'estimar-se i odiar-se a parts iguals. Belén Fabra i Ernest Villegas fan enveja de tant clar que parlen. Feia temps que no trobava tants remolins dalt d'un escenari i, sobretot, veritats tant sobèrbies.
dimarts, 9 de desembre del 2008
Llepar-se les ferides
Llepar-te les ferides cada sis mesos, cada vegada que un tigre truca a la teva porta, entra com si fos l'amo de tot, també de tu, i t'esgarrapa. Això és al que et rebel·laries si fossis Anna, la protagonista que juga amb el tigre com qui juga amb foc, sabent que li farà mal, fins que diu prou i es nega a ser una víctima submissa mentre que Dave, l'home que estima, es nega a ser un home convencional. Tots dos fugen de qualsevol rol i l'obra ens exposa com discuteixen la fugida. Més enllà d'una guerra de sexes, "Jugar amb un tigre", una de les poques peces teatrals de Doris Lessing, deixa un regust de veritat, de transparència en uns sentiments que ara són molt fàcils de comprendre, però amb els quals no devia ser tant fàcil empatitzar a finals dels 50, quan va ser escrita, perquè escapa de manera pasmosa al model familiar que s'exhibia al televisor. És una mena de duel on la veritat va in crescendo sense que hi hagi ni una paraula de més ni una mica d'histrionisme. I el text és tant viu - i, tal vegada, les coses han canviat tant poc- que no hi sobra cap paraula. El mèrit és probablement el d'una directora, Carlota Subirós, que ha sabut encaminar a interpretar amb mesura la desmesura dels sentiments i la capacitat d'uns actors d'estimar-se i odiar-se a parts iguals. Belén Fabra i Ernest Villegas fan enveja de tant clar que parlen. Feia temps que no trobava tants remolins dalt d'un escenari i, sobretot, veritats tant sobèrbies.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Hola reina de Palau!
Dissabte passat em van portar a veure-la, i estic totalment d'acord amb tu. Val molt la pena. El text és àgil, clar i directe. I també vaig pensar el mateix que tu sobre l'estatus de les relacions de parella i les seves llibertats. És un tema totalment vigent però encara no sabem com gestionar-ho en l'actualitat, així que imagina com devia estar el tema quan es va publicar l'obra!
I encantat amb els actors. Un 10 a l'Anna Azcona, excel·lent també el Joan Carreras (que fins ara no em convencia com a actor), i molt bé també l'Ernest Villegas, que encara no havia vist actuar mai. L'únic que no em va acabar de fer va ser l'actriu que interpreta l'Anna Freeman.
Lluiset, avui que fas anys, et dono la raó... L'Ernest Villegas, un "purtentu" d'actor a més de guapo i en Carreras, molt bé, tot i que, en general, els papers de xul·lo fan per ell, no trobes???? Petons!!!
Sita
Publica un comentari a l'entrada