Penso deixar que m'ho expliquin i que em trenquin el mite que totes les abraçades reconforten. Les abraçades trencadisses. Potser sí que n'hi ha que es desfan. Com els llaços. No? I que es trenquen... Es tornen a refer i estrenyen igual?
dimecres, 18 de febrer del 2009
Com es trenquen les abraçades?
Penso deixar que m'ho expliquin i que em trenquin el mite que totes les abraçades reconforten. Les abraçades trencadisses. Potser sí que n'hi ha que es desfan. Com els llaços. No? I que es trenquen... Es tornen a refer i estrenyen igual?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Hi ha abraçades d'aquelles que tenen gust a pegadolça, però aquella que taca i et deixa les comisures negres. Són gelatinoses, tant que, quan intentes amb totes les teves forces que no caiguin, ja és massa tard. Potser amb un cop ben fort de grapadora... Qui ho sap?
T'imagines quin bon gust que han de tenir les abraçades somiades? I les que un creia que no tindria mai? ;-) Les trencadisses deuen haver d'existir, com les de pegadolça. Jo te n'envio una de sugus ;-)))
Em quedo amb aquestes que tu dius: les que un no s'espera i arriben. Això sí que és un luxe ;-) Huuummmm... sugus! El meus preferits: els blaus, els de pinya! Ooeoeoeoeoeee! ;-******
Ahir vaig veure el reportatge de la peli a Informe Semanal. L'Àngela Molina té un diàleg moooooooolt estrany... Antinatural, com si declamés, molt allunyat del univers Almodóvar. No sé com es trequen les abraçades, però si la màgia a les pelis d'aquest director: quan llença a Toni Cantó a una imatge deslligada de la veu, quan aposta per un Liberto Rabal que hagués necessitat moltes classes del seu avi... Espero que la de l'Àngela Molina no sigui una altra intervenció fallida.
No ens facis agafar por, Martita, va... És que des que tens mal de panxa, estàs d'un visceral ;-)
Publica un comentari a l'entrada