L'espera 3.0

Els rovells i les clares no sempre volen separar-se. No són com l'aigua i l'oli però tampoc com el gel i l'aigua. Ell feia temps que se la mirava amb consciència, sabent que ella era densa mentre que ell era clar, transparent i infinitament més lleuger. A pesar de tot -i, per sort, alguns dirien- la densitat d'ella no l'embafava i quan ella no soportava la seva pròpia càrrega, apareixia ell i l'ajudava a arrossegar-la, com dient-li "soporta't - t'estimo - no és tan terrible"... I ella, que havia començat per sentir-se com vestint un bellut vell, aprofitat de cortines rònegues, de cop sentia que portava seda embolcallada d'encaix. "Em vol" - es deia - "em vol i m'alleuja les hores" - pensava. Fins que la densitat de l'ànima tornava a pesar i l'elefant convidava la pantera a pujar el seu llom repetint-li:
- Tranquil·la, soporta-ho. No pesa tant... Ja som aprop de casa.
Talment com si haguessin lligat de per vida una pantera a un elefant. Com la clara i el rovell, que no són mai més el mateix si els separes.