dimarts, 7 d’abril del 2009

Per recordar-los com eren (I)

2 comentaris:

Natsuki ha dit...

Una animalada de pel.lícula, per la durada, les irreverències constants que conté, pretenciosa en molts moments, enganyifa en d'altres, però meravellosament emocionant, això també, sense cap mena de dubte.
I què vols que et digui, ja saps que a mi, frases com: "el pasado puede que no haya acabado con nosotros", em deixen "patidifusa" ;-ppp

Sita ha dit...

Sí que és pretenciosa, molt; no veus que hi surt en Tomi? Jeje. Però també recordo haver-me emocionat molt amb la Julianne More. A vegades hem de perdre el que tenim per adonar-nos que ho teníem... M'encanta l'escena de la farmàcia. De fet, em vaig haver de contenir perquè hagués "multiembedding...". Petonets de nenúfar...