El petó

Reconeixeria aquella escalfor qualsevol dels seus dies. Volia que es repetís tant com no ho volia oblidar. Com tampoc la tebior, la humitat, l'encís de la mirada final i el vertigen sobtat de la retirada. Ni tan sols el mareig de les passes enllà amb els llavis encesos encara. Abans d'arribar a la cantonada, un calfred sec i impecable se li va enfilar esquena amunt. I va accelerar més el pas, pensant que ell la devia estar seguint amb la mirada. A la que va tombar el carrer, va afluixar una mica la marxa, i es va agafar cada costat de la jaqueta, creuant les mans damunt el pit, recatant-se per entrar a casa. Se sentia les galtes calentes i refregades per la barba i aquest rastre no el podia esborrar. De fet, volia conservar-lo tant com treure-se'l de sobre. Eradicar-lo i evitar la mentida, que encara la faria enrojolir més. Avançaria sense pausa a l'entrar a casa fins arribar al dormitori. Si corria massa, deixaria entreveure que passava res, així que millor anar sols decidida al refugi. Va obrir la porta del jardí amb el cap baix i es va atansar fins a obrir la porta de la casa.

-No pugis a dalt amb aquestes sabates - es va sentir des de la cuina-. I afanya't a rentar-te. El sopar és quasi apunt.

Mentre es descalçava, asseguda a l'escala, sols desitjava que la mare, d'esquena, no es girés. No volia que la descobrís mai. Se sentia una olor aliena coll avall, un gust feréstec als llavis i les galtes encara li cremaven. Sentia el que havia fet i s'ho empassaria tot, per a que sols quedés per ella.