La venturosa trobada de Kirk i Spock amb Abrams

Sense saber-ho, vaig presentar-me al cinema amb l'uniforme ideal: serrell ben recte per sobre la cella, mini-vestit blau i leggins negres. Dic sense saber-ho perquè jo no he estat mai treckie ni era massa fan de la sèrie original. Una bona prova és que a la cua, intentava sense èxit aprendre a separar els dits per saludar a la manera vulcana. Resum: ni això. Però tenia molta fe en J. J. Abrams i no veure-la és efectivament un error. Ha sabut exprémer els orígens i convertir-los en una història molt enllà de ser sols acceptable: és entretinguda i amb cocktail d'ingredients. És una "precuel·la" excel·lent, a diferència, per cert, de X-Men Origins: Wolverine, els orígens de l'home-llobató més sexi del planeta terra. No és previsible, és fresca i té un ritme i uns efectes formidables. Les naus són senzillament espectaculars, sobretot la dels romulans venjadors, i el guió està perfectament quadrat emocionant, excitant, reiterant, perfilant i sols esvossant quan convé. Però és que a sobre, els actors hi són com s'hi ha de ser. Es tracta d'explicar-nos d'una manera interessant com arriben a la Flota Estelar i els vincles que es creen entre ells. El jove Kirk (Chris Pine) és insoportablement segur, de manera que agraeixes que la vida el vagi alliçonant una mica, mentre que Spock (Zachary Quinto) és impressionantment únic, excessivament concentrat en el seu creixement i sensacional -serrell recte i sí, jersei blau i pantaló fosc-. L'èxit probablement rau en què no s'ha centrat en una descripció sino ens portatots aquests personatges de saga i els seus móns amb acció necessària i paral·lela. A tot això, quan sortia del cinema, pensava en com me'n sentia d'insegura per escriure sobre ciència-ficció i com n'era probable que m'engolís un forat negre que no m'ha engolit, veig, encara si en parlava amb massa seguretat... Live long and prosper, que diria Spock.