La Glòria, la de "L'hostal de la Glòria" de Segarra, acaronava una nena esparracada i captaire que tant li venia herbes pel guisat com per conservar l'amor de la seva vida i li deia, amb el marit que sabia perdut al pensament, que tan de bo fos certa la mentida i una herba trista li pogués fer tornar. Parlant d'herbes que adormen els sentits i hipnotitzen, un amic em deia fa minuts que no sóc una menjadora de lotus i jo li deia que potser s'ho creu que no, que em puc adaptar a muntegades i a molts llocs... Però no n'estic segura ni de ser-ho ni de no ser-ho. M'agrada tenir records. Amuntegar-los i gaudir-los. Fer-los anar i venir. No per deixar caure les arrels i sentir la meva vela fermada. Sols pel gust d'intentar reviure'ls intensament, millor si cap que en el moment que transcorrien. I el que més, el que més, al vespre i amb el cap al coixí... Em pregunto si el meu insomni és gratuït o si són les meves passions les que em prenen el son. Adoro reviure'ls i despertar novament la remor de sensacions que l'han fet quedar-se. Perquè estic plena de records i detesto adonar-me que el temps me n'esvaeix cap i no poder fer res per a no perdre'ls. No sabria què fer sense ells. Perdent-los, estaria perduda. I tant de bo que un dia trobi la manera de crear-me un marcador per endreçar-los. El patentaria. I si ser una menjadora de lotus significa quedar-me sense les meves petites peces de memòria, tinc clar que no ho sóc. Si no ser-ho vol dir ser Ulisses, crec que el meu amic encara no conserva els millors records que pot tenir de mi. Ítaca és Ítaca. Però el món espera, amic. Tinc alguns records de la miqueta de món que he vist... Vols gaudir d'aquests retalls amb mi? De moment ja t'he n'he donat: tant de bo fos certa la mentida // i una herba trista te'l pogués tornar... Es diu amb la mirada perduda, pensant en l'home que com la mirada has perdut, sense saber que ho perdies, i amb el cap d'una criatura innocent als teus braços. I amb el públic en silenci. Hi ha coses que no, senzillament, no les vull oblidar.
divendres, 15 de maig del 2009
Són l'herba i el perfum, que fan plorar
La Glòria, la de "L'hostal de la Glòria" de Segarra, acaronava una nena esparracada i captaire que tant li venia herbes pel guisat com per conservar l'amor de la seva vida i li deia, amb el marit que sabia perdut al pensament, que tan de bo fos certa la mentida i una herba trista li pogués fer tornar. Parlant d'herbes que adormen els sentits i hipnotitzen, un amic em deia fa minuts que no sóc una menjadora de lotus i jo li deia que potser s'ho creu que no, que em puc adaptar a muntegades i a molts llocs... Però no n'estic segura ni de ser-ho ni de no ser-ho. M'agrada tenir records. Amuntegar-los i gaudir-los. Fer-los anar i venir. No per deixar caure les arrels i sentir la meva vela fermada. Sols pel gust d'intentar reviure'ls intensament, millor si cap que en el moment que transcorrien. I el que més, el que més, al vespre i amb el cap al coixí... Em pregunto si el meu insomni és gratuït o si són les meves passions les que em prenen el son. Adoro reviure'ls i despertar novament la remor de sensacions que l'han fet quedar-se. Perquè estic plena de records i detesto adonar-me que el temps me n'esvaeix cap i no poder fer res per a no perdre'ls. No sabria què fer sense ells. Perdent-los, estaria perduda. I tant de bo que un dia trobi la manera de crear-me un marcador per endreçar-los. El patentaria. I si ser una menjadora de lotus significa quedar-me sense les meves petites peces de memòria, tinc clar que no ho sóc. Si no ser-ho vol dir ser Ulisses, crec que el meu amic encara no conserva els millors records que pot tenir de mi. Ítaca és Ítaca. Però el món espera, amic. Tinc alguns records de la miqueta de món que he vist... Vols gaudir d'aquests retalls amb mi? De moment ja t'he n'he donat: tant de bo fos certa la mentida // i una herba trista te'l pogués tornar... Es diu amb la mirada perduda, pensant en l'home que com la mirada has perdut, sense saber que ho perdies, i amb el cap d'una criatura innocent als teus braços. I amb el públic en silenci. Hi ha coses que no, senzillament, no les vull oblidar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada