L'espera 4.0

El que espera, sovint, desespera. I ell feia temps que sentia que el feien esperar per tot. Quan faltaven dos minuts encara i amb les galtes glaçades del qui porta deu minuts palplantat al davant d'una joieria que coneixes tant com poc te la mires, va deixar de ballar tímidament sobre la rajola mirant de masegar els peus freds. Sentia bategar al seu cap que no es mereixia que el fessin esperar i, paulatinament, el front eixarreit i adust se li arrugava rondinant com una fulla de paper de vidre. Dos minuts després ja era l'hora i es va desvetllar del batec rítmic al que el seu pensament es veia sotmès. Es va escórrer escales avall, va volar per sobre de les barres d'accés i es va deixar engolir per la velocitat del metro, que entrava tot just quan va treure el cap a l'andana. La corredissa li havia fet passar el fred i havia apaivagat l'efervescència del batec cerebral que l'havia empès a tornar a casa. Assegut al darrer vagó, sentia que el paper de vidre de la cara s'allisava i que els peus s'acoixinaven. Va sentir un telèfon que sonava. I el batec va aparèixer novament. Va decidir que fos qui fos, esperaria. Li ho va dir el batec i ell se'l va creure, mentre se sentia empès a caminar vagó a vagó, en el tren en marxa, fins a la primera porta, accelerant així la seva sortida quan arribés a destí. El xerricar del tren esmorteïa el so d'un telèfon que implorava que el despengessin, enllaçant amb desesperació un truc darrera un altre, sense poder accelerar-los ni poder penjar. La trucada va acabar, cansada de suplicar i reiterar-se. Desesperada d'esperar, la pantalla se li va tornar a apagar.