L'ex amant somiador

La somiava tant que l'havia idealitzada i, sabent-ho, seguia pensant-la sense esborrar-li res de tot el que li havia afegit. Havent-la tinguda, sabia perfectament on havia encaixat pedacets, d'on retallat bonyets mentre allisava sots i distreia més d'una malifeta. De manera precisa, sense escarràs. Amb minúcia i un emboirament esvaït com el fil de fum del pot petit al foc. Mentrestant, s'aplanava el cor amorf que ella li havia deixat. Vindria un dia, es feia, en què no sabria què fer sense ell. Hauria de triar, es deia. El malvat quedaria desenmascarat i ella el veuria. Veuria el que ha estat apunt de perdre. El millor que un té no es valora mai fins que s'és a risc de perdre-ho. O no? Es preguntava. O no és així? Amb insistència...

Però la situació mai s'esqueia. El dia en què ella havia d'abraçar-lo per no deixar-lo anar mai més no arribava. Així que ell seguia passant les nits dins la seva bombolla on la modelava amb pensaments i llums. Mai amb ombres. Hauria de triar... Era clar. Ella li veuria les cartes i s'adonaria de les probabilitats de naufragi abans no fós massa tard, es repetia l'ex amant mentre la somiava, una vegada més, despert, de matinada, en llit d'altri. El pes magnífic de les coses sols es veu quan cauen i fan esborancs. Com els forats dels meteorits als prats tendres. El problema és morir esperant. I ell esperava, anant bé, una amant que no existia però que era sols seva.