Res a perdre, doncs deixa't portar

Juro que a pesar que us preguntaria on comprar un nòvio siri així, seré objectiva perquè amb qui he empatitzat -i molt- és amb Walter Vale, un home gris que viu a Connecticut i que està deixant que la seva vida s'escorri fins que troba una parella d'il·legals, un músic siri i una jove senegalesa, instal·lats al seu pis de Manhattan -que fa temps que no visita- i, a partir d'aquí, comença a deixar-se portar i a abandonar una vida anodina. O més ben dit, comença a recuperar la seva vida que tenia abandonada per complet. No és càmera subjectiva però quasi, a jutjar pel ritme -segueix el fer lent i pausat del propi Walter- i arrenca somriures, alguna rialla i, sobretot, en mi, empatia amb aquest home. Si pensem en nosaltres mateixos en l'estat més absolut de desil·lusió -?- no és tan difícil d'entendre que ens llancéssim a la deseperada a conèixer una altra vida per saber què ens agrada, amb què gaudim, què volem fer i on volem anar, sense calcular les conseqüències. Només per descobrir si ho podem agafar de préstec. Walter acceptarà l'oferta de l'afable Tarek i s'immiscuirà en les seves vides i això esdevindrà la seva salvació. Se sentirà culpable davant d'un fet desafortunat i els farà costat transformant la seva vida per sempre més. Tornarà a ser persona. És un drama sense to de drama, sino amb to de dia ordinari i els actors estan fantàstics per explicar-nos una història de veïnat anònim, on l'amor, la tendresa i la situació límit normalitzada, acoplada a la realitat, fan un match increïble. Richard Jenkins deixa de ser un pobre home per ser la persona que un voldria ser. I sense ser un heroi. Dit això, sabeu alguna botiga pel tema dels somriures i el bon rotllo siris?