M'he sentit òrfena de tu

M’he sentit òrfena de tu,
del teu petó i del teu oratge.
I en l’enyor del teu alè,
tornant al sostre que em fa de casa,
les paraules no trobaven el camí
i el pensament m’afusellava a ultratge.
Sense record, i en ple sabotatge,
m’he sentit òrfena de tu.
Envaïda de por, de calç,
compacta com el marbre,
Sense color, ni llum, ni engranatge.
I ferida d’un verí trist,
malalta d’una fuga salvatge
m’he encarat al frec de l’absència,
a la meva por arrissada.
I des del camí polserós, he ullat el futur
i he cridat que vull la teva ombra.
Vull l’home fosc que cau de les llums.
Perquè m’he sentit òrfena de tu.
I no m’agrada el fred del marbre.

** Montse Delgado i Llavina