
Ara que la mort ens envolta tant - ho fa sempre, però a estones és més gran si el qui es mor es Farrah Fawcett o Michael Jackson-, escric un pensament que em ballava l'altre dia sobre la gratuïtat amb què la mort es passeja per la vida i la reprobable lleugeresa amb la que la justifiquem. Pensava com n'és de cert i de fàcil dir que Neda no haurà mort envà perquè el món sencer ha vist com ho feia i així és
vox populi el que està passant a un país que un dia va ser molt gran però que ara pateix pel verí de tots els tipus de poder que existeixen. És un dels casos en què el periodisme ha justificat la causa i la denúncia per exhibir el moment més íntim -no en trobo cap que el superi- d'un ésser humà. Pensava també que Neda, tal vegada, segons el que s'esdevingui de les protestes a Iran, podria quedar registrada en la memòria col·lectiva com aquelles imatges icona que tots recordem. Per exemple, pensem en la nena despullada a Hiroshima fugint d'unes cremades de les que ja no podia fugir. L'hauríem de recordar, en definitiva, com una innocent que va perdre la vida dient una cosa que a la meva generació li sembla natural però que no és caigut del cel. De fet, que s'acompleixi, segueix essent un fet estrany al món. Neda volia ser lliure en un país lliure. La meva pregunta és si la recordarem. I aquí acaba el meu pensament: en una era on la informació es republica a través de tantes fonts, s'escurça el temps de vida dels missatges? O poden perdurar competint amb tants volums i fluxos d'informació amunt i avall? El món ha vist com moria una dona de nom i rostre preciosos. No vull que sigui envà. Però tampoc sé si puc prometre recordar-la...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada