Viatjar sempre està bé i, si és amb un clàssic, curteix. Realment, el que he valorat més de De part de la princesa morta són els viatges: Selma, la princesa morta, neix essent una petita sultana a la Turquia otomana. La seva família es veu obligada a exiliar-se al Líban, on transcorre la segona part del llibre, país que abandona quan es casa amb el rajà de l'Estat indi de Badalpur, d'on se'n va per donar a llum a l'autora del llibre, Kenizé Mourad, a París, on esclata la Segona Guerra Mundial i topa amb l'ocupació alemanya. Per una qüestió de gustos i un nivell més alt d'empatia amb Selma, em quedo amb Turquia i el Líban, però la Índia, com la pròpia Selma, ja va començar a complicar-me la lectura i a París, definitivament, érem unes divorciades que se saludaven. No he empatitzat amb la princesa de títol contundent però, tot i així, comprenc que a aquestes alçades se'l consideri ja un clàssic del segle XX: està escrit de manera brillant i, amb més o menys comprensió envers la sultana difunta, és un exercici superb d'observació amb els ulls d'un altre. Kenizé Mourad no va conèixer mai la seva mare i fins els 20 anys no va saber qui era. Explicar com veia el món algú educat a l'elegant i sofisticat harem del palau de Topkapi té mèrit. Que aquest algú fos la seva mare, completament desconeguda, és superior. Relata el seu descobriment. Tot i això, durant la lectura, jo he deixat a estones a Selma i m'he dedicat a viatjar sense ella, sola, asseguda al vagó.dimecres, 2 de setembre del 2009
Viatjant sense la princesa
Viatjar sempre està bé i, si és amb un clàssic, curteix. Realment, el que he valorat més de De part de la princesa morta són els viatges: Selma, la princesa morta, neix essent una petita sultana a la Turquia otomana. La seva família es veu obligada a exiliar-se al Líban, on transcorre la segona part del llibre, país que abandona quan es casa amb el rajà de l'Estat indi de Badalpur, d'on se'n va per donar a llum a l'autora del llibre, Kenizé Mourad, a París, on esclata la Segona Guerra Mundial i topa amb l'ocupació alemanya. Per una qüestió de gustos i un nivell més alt d'empatia amb Selma, em quedo amb Turquia i el Líban, però la Índia, com la pròpia Selma, ja va començar a complicar-me la lectura i a París, definitivament, érem unes divorciades que se saludaven. No he empatitzat amb la princesa de títol contundent però, tot i així, comprenc que a aquestes alçades se'l consideri ja un clàssic del segle XX: està escrit de manera brillant i, amb més o menys comprensió envers la sultana difunta, és un exercici superb d'observació amb els ulls d'un altre. Kenizé Mourad no va conèixer mai la seva mare i fins els 20 anys no va saber qui era. Explicar com veia el món algú educat a l'elegant i sofisticat harem del palau de Topkapi té mèrit. Que aquest algú fos la seva mare, completament desconeguda, és superior. Relata el seu descobriment. Tot i això, durant la lectura, jo he deixat a estones a Selma i m'he dedicat a viatjar sense ella, sola, asseguda al vagó.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Met the said author once. There are untold tragic stories about persons who had to find their way and be true their own identities in a world which no longer needed or wanted them. It is fortunate that some at least managed to make their own way.
Sure it is... It is quite surprising how she migrates to what she feels that will mean her freedom. Preciously described. The However I didn't emphatize in some points with her. As a reader I was clapping the author but punishing the part :) I loved the scenaries though. I enjoyed the description and it really helped to make a context for her mood and understand her circumstances. Thank you very much for reading it!
Publica un comentari a l'entrada