Viatjant sense la princesa

Viatjar sempre està bé i, si és amb un clàssic, curteix. Realment, el que he valorat més de De part de la princesa morta són els viatges: Selma, la princesa morta, neix essent una petita sultana a la Turquia otomana. La seva família es veu obligada a exiliar-se al Líban, on transcorre la segona part del llibre, país que abandona quan es casa amb el rajà de l'Estat indi de Badalpur, d'on se'n va per donar a llum a l'autora del llibre, Kenizé Mourad, a París, on esclata la Segona Guerra Mundial i topa amb l'ocupació alemanya. Per una qüestió de gustos i un nivell més alt d'empatia amb Selma, em quedo amb Turquia i el Líban, però la Índia, com la pròpia Selma, ja va començar a complicar-me la lectura i a París, definitivament, érem unes divorciades que se saludaven. No he empatitzat amb la princesa de títol contundent però, tot i així, comprenc que a aquestes alçades se'l consideri ja un clàssic del segle XX: està escrit de manera brillant i, amb més o menys comprensió envers la sultana difunta, és un exercici superb d'observació amb els ulls d'un altre. Kenizé Mourad no va conèixer mai la seva mare i fins els 20 anys no va saber qui era. Explicar com veia el món algú educat a l'elegant i sofisticat harem del palau de Topkapi té mèrit. Que aquest algú fos la seva mare, completament desconeguda, és superior.  Relata el seu descobriment. Tot i això, durant la lectura, jo he deixat a estones a Selma i m'he dedicat a viatjar sense ella, sola, asseguda al vagó.