Al·lucinacions matinals

La portada era senzillament perfecta, pensava. Trilogia de Nova York era una novel·la - o una trinovel·la-, doncs, això: vermella, blava i blanca, amb rerafons de fotografia en blanc i negre. Amb gust d'asfalt i regust de soledat. Amb olor de retrat. Banyada amb tots els referents que es tenen de Nova York sense haver-hi estat. La ciutat que tothom ha visitat encara que sigui amb icones enregistrades a la memòria. Emprentes o miracles de més d'un segle de memòria audiovisual...

Va aturar per un moment els pensaments i, a la que van parar a un semàfor, va passar cap el seient de dins, al costat de la finestra. A base d'anys, havia perfeccionat el seu comportament dalt de l'autobús. Així havia après a maximitzar les possibilitats de seure, de poder descarregar la bossa en el racó entre seients del passadís i, sobretot, de no caure a la falda de ningú quan passava cap al seient de dins. Tant era així que, en adonar-se'n, es preguntar, amb els dits fent de punt de llibre, si havia esdevingut tant metòdica que el seu voltant s'havia adonat de les seves monotonies i manies i si podien, pràcticament, llegir el seu pensament.

-Ara penso que, fa un moment pensava que, a la segona novel·la, Fantasmes, trobo un cert paral·lelisme amb La finestra indiscreta de Hitchcock-, va pensar amb la seva veu interna d'autobús. Com en un acte reflex, va revisar el seu voltant. Però, almenys aparentment, ningú s'havia immutat.  Tampoc l'alleujava. Res més enllà d'una breu comprobació amb la cua d'ull.

Decididament, els seus pensaments hi eren sols per ella. La noia amb look Gossip seguia a la cantonada de sempre, mirant les cantonades de la seva carpeta; l'adolescent digne d'una versió europea de Kafka a la platja encara no s'havia cansat de mirar, com el Kafka murakamià, el quadre que li oferia la Diagonal a tres quarts de vuit del matí; les assistents filipines remenaven aquelles converses guspirants en les que una hi entreveia paraules en anglès i en castellà, com trossets de pa enmig d'un brou de sabor desconegut. I hi havia, és clar, les nenes amb iPod i roba bershkaniana a les que havia vist amb cua i texans amb brodats i que ara es miraven els nens del curs de davant i, alguna d'elles, els del grupet que pujava cap a una facultat i tot. Primers de carrera... I entre tots, els seus preferits, els ninotets coreans amb uniforme del St. Peters que corrien on era impossible córrer. I la seva mainadera sense bellugar un dit! Els germans dels ulls d'ametlla. De cop, es va descobrir amb un mig somriure a la comisura dels llavis. No hi patia. Ningú llegia els seus pensaments i, ara mateix, aquells dos esquitxos, divertint-se, l'havien traslladada a una de les millors històries de la seva vida. Un referent enregistrat a la memòria, es deia. Però aquest, en technicolor i gran luxe de detalls. El millor, però, les textures...