No, no som veïns... diria a l'ascensor

Em vaig equivocar però, finalment, no del tot. Les presses i aquesta mania meva de refiar-me dels desconeguts que fan els cartells de les pelis. Cest moi no és fan de les pel·lícules de terror perquè té tendència a apartar la mirada amb una facilitat no fugicera - manera rebuscada de dir que sóc una ca... que tremolo més que una fulla-. Només en veig amb una amiga, de tant en tant, pel massoquisme comú de cridar juntes com adolescents ara que no ho som... Buscava oferta per una nit en què no volia pensar i vaig interpretar "thriller" com intriga i la sinopsi i fotos com la del post, com la descripció d'un film "costumista" de babyboomers dels States que es troben amb un crim brutal i que un Eastwood del veïnat reparteix i posa les coses al seu lloc. Hi havia prou rastres al Google com per pensar que no era un fracàs així que le-di-al-play. I ho vaig passar molt malament i quan dic molt, dic que amb tots els ets i uts.

Tret d'un flashback faciló del qual es pot prescindir absolutament - un personatge recorda els fets, és a dir, no cal- i alguns moments rotllo ara-hem-de-ser-una-mica-moving digne d'una telemovie de sobretaula, la peli és prou interessant i, sobretot, tan cruel que conmou en extrem. És una representació prou versemblant de la maldat i la seva capacitat de contagi. Crec que l'atmosfera de veïnat és el que fa augmentar a) que no essent amant del terror hi entris i b) que la violència del film augmenti sense sang esquitxant la pantalla ni gore. En definitiva, dóna raons per a no voler ser The Girl Next Door i és prou interessant com per haver descobert a posteriori que és un mite dins dels amants del gènere i que acumula diferents versions. Es veu que, per a Stephen King és, amb diferència, el millor remake...