L'art de fer creu i ratlla

Tal vegada sia un pecat de joventut això de fer creu i ratlla. Hi ha llibres als que els l'he feta abans de tenir temps de cansar-me'n. Un exemple, El niño con el pijama de rayas. Hi ha pel·lícules a les que també els l'he feta perquè ja estava cansada del llibre original que, sovint, no m'havia ni molestat a llegir. Un exemple, El niño con el pijama de rayas. I ho reconec: no, no ho és de just.

Amb Art, l'obra de Yasmina Reza, vaig fer servir una variant pecaminosa també: com que fa uns anys la interpretava Josep M. Flotats i, a mi, el seu to grandiloqüent no em plaïa -del verb plaure, aclariria ell tot seguit amb el seu arbre d'esses sonores eternes i autocomplaents-, vaig fer la creu i, a sobre, amb força, la ratlla. Injust, sí, per la qual cosa espero que serveixi l'excusa del pecat de joventut. La discussió que arrenca un quadre blanc -amb unes curioses franges blanques (sobre blanc)- entre un grup d'amics entranyables és superiorment madura, possible i dibuixable. La vaig veure representada per un grup d'amics amateurs fa sols unes setmanes i em va semblar això, un text tant equilibrat com un quadre blanc amb algunes ratlles horitzontals i fines, però en negre. Perquè, per a mi, això, amic, seria art. Tens ganes de discutir-ho? Si vols en parlem amb un cafè però, per ara, crec que queda clar que jo, les ratlles, no les vull als pijames.