No sóc de les que posen l'ànima a la cuina. No ho detesto, però tinc la fortuna que hi ha qui ho fa per mi. I, de fet, ara que hi penso, no sé massa on la poso. La porto posada, a tot això? Mentre jugo a perseguir-me la cua, us diré que Fatih Akin és un paio que m'agrada, que em va deixar ben present Contra la pared, per exemple, i que em sembla un bon professional: posa l'ànima en el que fa i fa el que li agrada. N'estic segura. Però Soul Kitchen, que no em sembla malament, tampoc em sembla la seva millor pel·lícula. Em sembla -m'ho sembla, afirmatiu- que no deixa espai per massa sorpreses. La trobo una mica previsible -que vol dir que m'ho sembla- encara que sense ser un bodrio ni molt menys i, l'humor que em presenta, no és massa mordaç. Però és feta per un professional, un mestre cuiner que sap el que fa i hi posa la seva porció d'ànima. Com el tú cueces o enriqueces, vaja. Per això, a pesar de no semblar-me el millor que he vist d'Akin, no em vaig avorrir i em va semblar -one more time- infinitament millor que moltes bestieses amb segell de gran productora que passen menys desapercebudes sota la mateixa etiqueta de comèdia, però amb gags realment fàcils i, prou sovint, basats en escatologia que no cal per res del món de repetir. Potser aquest és el problema: és la comèdia un gènere del que has d'esperar riure com un beneït o sols és una manera de dir que no et vol fer bramar? Soul Kitchen no és un drama, ni un melo -a mig camí del drama- ni una comèdia de tip de riure. Però, que ho pretenia? Una comèdia.... a l'europea del nord?
1 comentari:
Estic completament d'acord. Contra la pared era molt més desgarradora, i molt més potent. No obstant, tal i com dius, aquesta és una comèdia (amable), certament previsible, pero digna de ser vista al cinema. Amb els dies que corren, això no és poc :)
Publica un comentari a l'entrada