La lluïsor, l'esguard, el gust, les ganes

Hauria volgut dir-li que no passés. Aquells eren, ni més ni menys, els racons de la seva memòria. Gaudir-ne en silenci era un dret tant privat com ho és mantenir impoluts els records més volguts. Quan vivia en els seus records, se li encenien les galtes, se li vernissava la pell.


Però no podia dir-li que no creués. I si ella passava esberlant la vitrina, malmetent la versió immaculada que s'havia près tantes molèsties en conservar -amb la fotesa d'una quotidianeïtat esborrable, un estorb prescindible, una petitesa qualsevol-, ell li reiterava tant el seu enuig com ella que la realitat era la que era i que no, ja no tenia aquella lluïsor, l'esguard, ni l'olor. Ni el tacte, ni el gust, ni les ganes -continuava el cap d'ell, molest- de perpetuar-se perfectament en les onades del seu pensament. 


Aleshores ella abandonava deixant la trencadissa endarrera, sense explicar-se aquells brots sobtats de mal humor. No és el que era, es confirmava, aturant-se davant de la finestra a recordar-lo, just en aquell punt de la memòria en què li havia agradat guardar-lo obstinadament, obrint la seva vitrina i desitjant sols que ell no li dirigís la paraula, que no li parlés, amb aquell lladrar per qualsevol insignificància...