Encara que faci dies que no escric, no ha estat perquè no hagi trobat petxinetes pel camí. De fet, la feina és no oblidar-les i tornar a deixar-les a la sorra per a que, els qui volen, trobin el meu camí!
Ingredients que no vull oblidar:
1. Pensaments: tornar a casa quan no t'ha fet mai nosa marxar és alguna cosa així com no tornar. O tal vegada com no marxar mai del tot. I em passa sempre que me'n vaig per feina. I quasi sempre que descobreixo algun indret nou, el meu caparró jutja ràpidament que hi podria viure. És que no tinc Ítaca? Que no estic feta per ser Penèlope ho tenia clar des del principi, afortunadament... Com que a Ulisses el feien nàufrag i barbut, suposo que tampoc m'interessa.
2. Estonetes: una companyia infatigable -a l'Spotify i al sistema d'entreteniment de l'avió- ha estat We are born (2010) de l'australiana Sia, @siamusic, que em fa riure, ballar i ploure (que no és plorar, sino ploure per dins i en silenci, purificant i fent netes les parets que m'emmagatzemen).
3. Alegria confitada: darrerament estic romàntica. Crec que Ni d'Eva ni d'Adam, d'Amelie Nothomb en té la culpa. Em va remoure coses que crec comprendre. Gràcies a la Noemí, blocaire que va de cara i es diu Noemí i un català que es dedicava al barcelonamaking però que aquests dies és a Taipei i també fa coses, que me'l van recomanar, ja l'he deixat a dos dels meus angelets. Heus ací un bocinet per a emulsionar la meva recepta d'avui:
"(...) Al parecer, huir es poco glorioso. Lástima, porque es muy agradable. La huida proporciona la más formidable sensación de libertad que se pueda experimentar. Te sientes más libre huyendo que si no tienes nada de lo que huir. El fugitivo tiene los músculos de las piernas en trance, la piel temblorosa, las fosas nasales palpitantes, los ojos abiertos.
(...) Uno debería tener siempre algo de lo que huir, para cultivar esa maravillosa posibilidad. De hecho, siempre hay algo de lo que huir. Aunque sólo sea de uno mismo."
La veritat és que jo penso com l'autora continua poques línies més avall: tinc la sort que m'agraden tantes coses que sempre puc fugir de mi mateixa i seguir essent la buscadora incansable que sóc. Em fa feliç això de confitar les coses que m'agraden. Com el qui confita les seves dosis d'alegria. I els violins, encara que tinguin alguna cosa trista dins, em fan feliç, molt feliç. Aquests són una altra petxineta que donen regust a l'escabetx. M'ajuden a saltironejar pel trànsit de la Diagonal o passejar per Reina Elisenda a darrera hora de la tarda... A fugir de mi. A marxar a algun lloc sense marxar. I a sentir-me bé encara que no tingui Ítaca.
3 comentaris:
Quina alegria que t'enrecordis de mí a tants kms de distància! La veritat és que tinc menys temps del que voldria per dedicar-me a escriure i descriure, tot i que intentaré anar fent-ho!
M'agrada aquesta entrada tan personal que has fet al bloc, és una finestra per veure a través de les parets que t'emmagatzemen! ;)
una abraçada!
Com diu l'admirada Nothomb, sempre hi ha alguna cosa de què fugir. I pots sentir-te orgullosa, per al creixement personal, que sempre puguis fer-ho d'alguna manera o altra, sigui viatjant físicament o bé a través de la música.
I moltes gràcies per haver-me integrat en una part de les teves confitures (qui ho hauria dit)!
Una entrada fantàsticament dolça d'una cuinera que sort en tenim que no deixa d'experimentar!
BarcelonaMade, Noemí, a qui li fa il·lusió de poder compartir coses amb vosaltres és a mi. Moltes gràcies a tots dos per animar-me a seguir llegint Nothomb. La veritat és que amb Cosmètica d'un assassí vaig patir... Una abraçada :D
Publica un comentari a l'entrada